La Balanguera
La Balanguera: el símbol dels mallorquins
Per Josep Melià Ques
Llegir el document »
Acord del ple de 4 de novembre del 1996, pel qual s’aprova com a himne oficial de Mallorca La Balanguera.
Llegir el document »
Sessió ordinària del dia 23 de desembre de 1996 a Artà.
Llegir el document »
Sobre La Balanguera.
Per Mestre Bernat Cifre.
Llegir el texte »
Sobre La Balanguera (per Mestre Bernat Cifre)
Versos: Joan Alcover (1902-03) / Música: Amadeu Vives (1926)
Sembla que la base del poema d'Alcover era una corranda mallorquina:
La Balanguera fila, fila,
La Balanguera filarà;
posau foc a sa caldera,
sa caldera bullirà
Aquesta cançó –en els versos finals de la qual, "posau foc a la caldera..." hom hi veu ja qualque avís patriòtic– esdevenia, amb el mateix nom, una de les danses dels Cossiers de Manacor, que el músic aprofità per a una breu peça de piano (que no tendrà absolutament res que veure amb la partitura del Mtre. Vives).
D'altra banda creuen els filòlegs que el mot "balanguera" vé del francés "boulangère", fornera, nom de figures i dances del Rosselló i el Vallespir, amb contaminació subseqüent amb l'antropònim català "Berenguera".
De fet, arreu de Catalunya i fins al Regne de València es troben balls o jocs d'infants que al.ludeixen a La Balanguera. Vegeu aquesta glosa recollida per Tarragona:
La Bolanguera té un colom
que amb la cua escombra el forn
i amb les ales la pastera:
vetaqui la Bolanguera.
A altres variants la Balanguera o té un conill, o diners, o una cinta, o un tupí (olleta), etc.
Mes d'acord amb el filar incessant de la "filadora" mallorquina, que no amb l'ofici de la "fornera" franco-catalana, i a partir del personatge humil, insignificant de la glosa, Alcover crea un símbol: una FADA VELLA però BENÈFICA pel futur d'una pàtria. El salt –notable– passa per afaiçonar la vella com una de les Parques llatines (corresponents a les Moires gregues): deesses que filen i/o teixexen els humans destins. Cada mortal i cada col.lectivitat té, doncs, segons la mitologia clàssica, la seva Parca o Parques que li hauran teixit el seu destí.
(Adhuc Parca, en singular, és sinònim de la mort mateixa; p.e.: quan es diu d'una persona que "li arribà molt prest la Parca", es vol significar que morí jove).
Allunyat, aquí de la idea de la mort Joan Alcover ens brinda, tot optimista, una Parca vital i esperançada per a la nostra pàtria; portadora d'un futur positiu, magnífic, meravellós: una nova, brillant i fecunda primavera.
Les 5 estrofes, de 6 octosíl.labs, acaben amb la tornada "La Balanguera fila, fila / la Balanguera filarà". A la primera estrofa surt la Parca, assenyada teixidora. La segona ofereix el doble caient de l'avior ombrívola i la primavera nova i lluminosa; acabant amb els versos, directes i suggestius: "Sap que la roca més s'enfila / com més endins pot arrelar", ara tan invocats i adduits.
La tercera, amb la visió d'uns noviis que surten del temple (record personal del poeta davant la Parròquia de Santa Maria del Camí), s'al.ludeix al binomi extrem de la vida humana, el bressol i la sepultura, a on retornen els que han rigut i cantat a la plaça del poble.
La quarta –eco de la segona– ens mostra la vella que, bellugant l'aspi de la filosa cabdella el fil, mentre imagina la pàtria abocada des d'una nit tranquila a una auba plena d'esperança.
La cinquena i última –la més alta i lírica– torna al motiu de les noces, per bé que amb enfocament distint, i també a la tasca de la Parca inicial, autora ja d'una bandera pel jovent, feta "de tradicions i d'esperances" (ço és del passat i del pervindre), com un vel de nuviances fet amb cabells d'infant i de vell. El destí d'un poble o nació ha d'esser la suma d'esperança i tradició, de vell i novell, de progrés i conservadurisme, amb tot respecte a una i altra banda.
El poema, d'una pasmosa economia de materials literaris, resulta super-expressiu. Datable entre finals del 1902 i principis del 1903, la peça és obra d'un home que per sobre la seva professió de Lleis, resultà esser un sobirà artista i un agut crític literari. Joan Alcover i Maspons (1854-1926), fill i expòs de catalanes, escrivia primerament en castellà (4 reculls de poemes) dins l'estil romàntic decadent. Més o manco des del tombant de 1900 escriu exclusivament en català, llengua en la qual ens deixa discursos i parlaments d'exquisita prosa, però, a més, dos petits reculls de poemes que el situen en el cim dels lírics catalans: "Cap al tard" (1909), encapçalat, gairebé, per "La Balenguera", i "Poemes Bíblics" (1918).
Les gentils estrofes de "La Balenguera" serien musicades per un gran compositor català, Amadeu Vives i Roig (Collbató, a la falda de Montserrat, 1871 - Madrid, 1932). A la "Villa y Corte" hi residí Vives 25 anys; allà compongué un centenar de sarsueles, amb algun capcimal dins aquest gènere com "Doña Francisquita", "Marrexa" i "Bohemios". Amic del director i compositor Lluis Millet i Pagès (1867-1941), un i altre figuren com a fundadors de l'Orfeó Català (1891). La producció de Vives sobre textos en la seva llengua és també copiosa i valuosa. Dos títols són conegudíssims, "L'emigrant" (1893) amb versos de Verdaguer; i "la Balanguera" sobre el poema d'Alcover, estrenada per l'Orfeó Català el 29 de maig del 1926, tres mesos i dies després de la mort del poeta. Llàstima que D. Joan no el pogués sentir aquí a la terra!
Tals estrofes les havia llegit a Vives el poeta Josep Carner, viatger, admirador i ben relacionat amb Mallorca.
El músic s'entusiasma i comença a compondre. Però li surt una melodia més llarga que cada estrofa, inclosa la repetició dels versos cinquè i sisè rera el "refrany" (en castellà "estribillo"). Hi ha consultes entre col.legues. Un d'ells, Antoni Martí Monteys, escriu a Alcover demanant-li una ampliació de cada estrofa. Joan Alcover ho refusa: el poema quedaria desfigurat (21 de febrer del 1926, carta d'Alcover només quatre dies abans de morir! La Balanguera encara mig insonora, fregava quasi la mortalla, el taüt i la llosa del bode Don Joan, mestre de l'elegia funerària!).
Enmig de parers i contradiccions, la solució es presenta per si sola, com si el compositor i colla d'artistes s'haguessin anegat dins un didal: era el poeta-músic Joan Llongueras i Badia (1880-1953) que suggereix al Mtre. Vives que bastava repetir el susdit "refrany": "La Balanguera fila, fila / La Balanguera filarà". Així el cant retornava naturalment, solemnament, a la tònica.
Vegem-ho només amb la primera estrofa:
La balanguera misteriosa,
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavila
teixint la tela per demà...
la balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.
(Repetició proposada per Llongueras)
Com una parca bé cavila
teixint la tela per demà...
la balanguera fila, fila
la balanguera filarà.
La Balanguera: un encert total.
Magistralment dosificats els elemnts descriptius, lírics i patriòtics (sens concretar-se en cap ideal ni opció política). Per al bell poema Alcover, la bella partitura Vives. Una conjunció perfecta lletra-música, un matrimoni artístic la mar de ben avingut.
I, com ja havien previst els contertulis del Mtre. Vives, prest "La Balanguera" sortia de les sales de concert cap al carrer, els obradors i les fabriques, tot convertint-se en una de les expressions cabdals dels catalans contra la política anticatalanista de la dictadura de Primo de Ribera. Naturalment, es prohibí la interpretació de l'himne. Però al govern li sortia el tir per la culata: "La Balanguera" es divulgava i s'afermava una cosa grossa.
--------------------
Fins aquí la història, vicissituds i glòria d'un poema, ara esdevingut l'himne oficial de Mallorca. Una página dificilment superable que quant a la música, sol esser, ai las!, objecte d'altres harmonitzacions i arranjaments que desvirtuen la immaculada partitura original. No sortiguem –per favor!– dels acords solemnes del Mtre. Vives.
Autor: Mestre Bernat Cifre