La Balanguera
La Balanguera: el símbol dels mallorquins
Per Josep Melià Ques
Llegir el document »
Acord del ple de 4 de novembre del 1996, pel qual s’aprova com a himne oficial de Mallorca La Balanguera.
Llegir el document »
Sessió ordinària del dia 23 de desembre de 1996 a Artà.
Llegir el document »
Sobre La Balanguera.
Per Mestre Bernat Cifre.
Llegir el texte »
III. 1
ACORD DEL PLE DE 4 DE NOVEMBRE DE 1996, PEL QUAL S’APROVA COM A HIMNE OFICIAL DE MALLORCA «LA BALANGUERA»
(BOCAIB núm. 24, de 19 de febrer de 1998)
EXPOSICIÓ DE MOTIUS ¹
És un fet universal que les comunitats humanes que presenten trets específics d’identitat o que pertanyen a unes mateixes realitats polítiques i/o culturals disposen de tot un conjunt de símbols propis. La funció d’aquests és múltiple:
- a) la de donar cohesió al grup, ressaltant els elements que són compartits per quasi la totalitat de la gent;
- b) la de servir com a mecanismos d’autoafirmació, tant des d’una perspectiva històrica com de futur;
- c) la de mantenir viva la memoria col·lectiva, per tal d’inculcar en els cituadanas la conciencia de la seva continuïtat com a poble al llarg del temps.
El món simbòlic d’una comunitat es va configurant en el decurts dels segles a partir d’un procés selectiu d’aquells elements que per raons diverses acabaran adquirint un valor de representativitat especialment remarcable. Les instiutcions, les banderes, els himnes, els escuts, els edifícis singulars, les dates i els fets hitòrics més significatius, els llocs emblemàtics, els personatges més rellevants... esdevenen referències que sintetitzen l’existència de la comunitat, a la vegada que contribueixen a la integració vivencial de cada ciutadà en el seu si.
A partir de l’aprovació de la Constitució Espanyola de 1979 l’Estat Espanyol es va estructurar en Comunitats Autònomes. Amb l’aprovació dels corresponents Estatuts d’Autonomia es va inicaiar el procés d’institucionalització política de les diverses nacionalitats i regions que formen part de l’Estat. Un dels aspectes que va quedar definit als Estatus va ser el la bandera. Posteriorment, i mitjançant lleis específiques de desenvolupament estatutari, foren objecte d’oficialització els altres elements simbòlics representatius de la pròpia comunitat.
A hores d’ara, quasi totes les Comunitats Autònomes tene una bandera, un escut, un himne i una diada. A través d’aquests símbols expresen la seva identitat, a la vegada que proyecten una voluntad compartida de futur.
La Comunitat Autònoma de les Illes Balears també té una bandera, un escut i una diada com a símbols propis. Encara té pendent, peró, la decisió d’establir el seu himne ofícial.
Així mateix, la nostra Comunitat està constituïda per diverses realitats insulars, cadascuna de les quals té una personalitat històrica-socal específica. A causa d’aquest fet, les diferents illes, a més de comptar amb els Consells Insular com a òrgans de govern, administració i representació, poden tenir una simbologia própia. Així ho determina l’article 4.2. del nostre Estatut: "Cada illa podrà tenir la seva bandera i els símbols distintius propis, per acord del Consell Insular respectiu". En l’actualitat, cada illa ja té la seva bandera oficial. Així mateix, Menoría i Eivissa també tenen establerta la seva diada. En canvi, no comptem amb cap himne ni tampoc la seva diada.
Els darrers cent anys, en moltes d’ocasions hi ha hagut escriptors i músics que han eleborat composicions que tenien la voluntad de ser l’himne de Mallorca. En general totes elles tenien uns elements en comú: enaltien la història i la identitat pròpies, amb referències explícites a personatges i fets transcendents del nostre pasta, i a la vegada incorporaven incitacions a la untitat i la germanor. L’abundància de propostes d’himnes el naixement dels quals anava lligat al sentiment de mallorquinitata i a les aspiracions de la recuperació de la identitat nacional de l’illa, és la millor demostració de la necessitat que ha existí al llarg del temps, encara que tan sols fos a nivell de minories, de disposar d’una composició literàrio-musical que fos representativa de la personalitat i els afanys del poble de Mallorca. Els avatars adversos que ha patit el barrer segle la personalitat política i cultural dels mallorquins molt especialment durant la llarga dictadura franquista, va impedir que cap d’aquests himnes fos assumit plenament per la sociatat, i molts menys encara, per tant, que fos entronitzat a la condició d’himne ofícial.
En l’actualitat, quan ja han trasncorregut tretze anys d’ençà de l’aprovació de l’Estatut d’Autonoia, Mallorca necesita dotar-se dels símbols bàsics dels quals encara està mancada. D’aquesta es podrà aconseguir que l’adhesió a la persontalitat hitòrica-cultural de l’illa, igualment que l’esperit de solidaritat i d’unió entre els ciutadans, experimentin un reforçament, a la vegada que e generalitzen i són assumits com a valors positius per la inmensa majoria de la societat.
D’acord amb auest esperit, el Consell Insular de Mallorca considera que es fa necessari prende la decisió sobre quina ha de ser la compisició que sigui oficialitzada al màxim nivell institucional com a himne de Mallorca.
Joan Alcover i Maspons (1854-1926) va escriure el poema La Balanguera a les darreries de 1902 o als inicis de 1903. El va donar a conèxier públicament el 15 de Febrer de 1903, en un dinar d’homenatge a Miquel Costa i Llobera que va celebrar-se al Gran Hotel de Palma. D’immediat el poema va ser molt valorat. El mateix Alcover ho va contar al seu amic Joan Lluís Estelrich: “Ya sabrás que resultó muy bien el banquete a Costa. Allí recité yo La Balanguera, una canción que he compusto sobre el tema popular tan conocido. La han jaleado mucho los amigos, y dicen Oliver y Alomar que es lo mejor que he escrito”. Precisament va ser Miquel S. Oliver qui el mateix any 1903 en va fer el primer judici crítici detallat:
"No sé que hay que hay en esta poesía de verdaderamente emocional que desde su primera audición la he reputado como el momento de gran poeta que ha tenido Alcover en toda su vida. Y no por la magnitud del asunto no por el enfatismo o la importancia que el autor hay cifrado en ese “juguete", sino porque ha resultado así, acaso en virtud de las secretas concomitancias de asunto e idioma. Esa Balanguera misteriosa que hila tranquilamente el hilo de la existencia, no es ninguna de las Parcas antiguas, sino la campesina octogenaria, arrugada y fibrosa como el tronco de la parra a cuya sombra se guarece, que encontramos a la entrada de las aldeas mallorquinas. Indiferente, sin concupiscencias ni desesperaciones, saca su hilo, siempre igual y monótono. Hay en ella como una encarnación de la especie, de la raza, que absorbe lo individual y transitorio y a cuya existencia perdurable cooperan la muerte y la vida […] La visión simultánea de lo presente y lo futuro (genuina función del vate en el sentido directo y etimológico de la palabra), el hondo sentido de resignación y esperanza que palpita en estas estrofas, la emoción que comunica el escalofrío y humedece los ojos; todo, recuerda y emula en la felicísima poesía de Alcover lo mejor de la noble inspiración de Shiller y de las vagas y profundas vibraciones de La Campana. Ese poder de emoción que llega hasta el escalofrío, confieso que me lo ha hecho sentir en dicha composición de un modo absoluto".
L’any 1909, La Balanguera va ser inclusa al llibre Cap al tard, l’obra major d’Alcover. D’ença d’aquell data, el volum ha estat reeditat en múltiples ocasions, essent un dels llibres de poesia més importants de la literatura catalana. A més, La Balanguera, de manera individualitzada, ha estat impresa una gran quantitat de vegadas, bé fos en fulls solts o formant part d’antologies més generals.
El Poema fou musicat per Amdeu Vives i Roig (1871-1932) l’any 1923. S’estrenà l’1 de maig d’aquell any, al Palau de la Música Catalana. A Mallorca la va cantar per primera vegada l’Orfeó de Sabadell, al Teatre Líric, el juliol de 1926. Segons Pau Alcover, el fill del poeta, el públic, que omplia completament la sala, en sentir-la “va posar-se dret i va obligar a què fos repetida fins a tres voltes”.
A la segona meitat dels anys vint, ja formava part del repertori de l’Orfeó l’Harpa d’Inca. Almenas sabem que la va contar al concert de les Festes de Sant Abdón de 1926 i l’agost de 1929.
L’any 1934, en inaugurar-se oficialment Ràdio Mallorca, la melodía de La Balanguera va ser emprada com a sintonia d’obertura i de tancament de la progamació.
Durant la Segona República es va anar produint una fase de divulgació progresiva de la cançó, especialment en els àmbits escolars i de les colònies d’estiu. D’entre els diversos testimonis que n podríem sementar, recuperem el de l`hisotiador i folklorista Gabriel Llompart (1927): "A mi me sembla que me varen ensenyar mal que bé la primera vegada La Balanguera quan era infant en el parvulari de les monges de la Providència del carrer del Bisbe. Era entorn a la meva primera comunió" ("Diario de Mallorca", 1 gener 1984).
Igualment era cantada una any i un altre en l’acte d’homenatge que es feia a Joan Alcover, en ocasió de l’anivarsari de la seva mort, en el jardines que té dedicat al costat de la Plaça de la Reina.
També està documentat que quan partí del moll de Palma el vaixell que duia l’expedició mallorquina que havia de participar en les Olimpíadas Populars de Barcelona, l’any 1936, es va cantar La Balanguera.
Amb la guerra civil i els primers anys del franquismo, el poema fou vist com una composició sospitosa i desapargué dels actes públics. Ben aviat, però, se n’inicià la recuperació, lligada a celebracions que pretenien homenatjar Alcover. En ocasió del XXVè aniversari de la seva mort, i en presència de les màximes autoritats del moment, es va fer una concentració al voltant del monument al poeta. S’hi feren parlaments i s’hi llegaren poesies. La Coral Polifònica cantà La Balanguera, “letra de Alcover y música del Maestro Vives, que igualmente fue muy aplaudida” (“Balears”, 27 febrer 1951).
A partir dels anys setenta La Balanguera ha incrementat considerablement la seva presència en els repertoris musicals de les corals, les bandes, els cantautors i els grups musicals. A més, de cada vegada més s’ha assumit la seva condició de canço representativa adient per a tosts aquells actes que tenien un contingut cívic, referit als elements més característics de la identitat del país, bé fossin la llengua i la cultura, o les commemoracions històriques o les mobilitzacions reivindicatives del dret polític a l’autogovern. En general, la majoria dels cituadans, en un gest de reconeixement i respecte, en aquestes ocasions l’han escoltada posast dempeus.
Al llarg dels darrers anys, La Balanguera ha anta ssolint als ulls de molts de ciutadans la condició d’himne. I el procés s’ha anat produint a partir d’una dinàmica d’acceptació que ha estat impulsadda per la mateixa societat civil, la qual l’ha acabada assumint de fet com a himne de Mallorca amb tota naturalitat.
La poesia de Joan Alcover reuneix un conjunt ben extens de qualitats que la fan ser especialmetn recomanable per fer la funció d’Himne de Mallorca. Vegem-les.
- a) perquè té una qualitat literària inqüestionable. Enfront de tants d’himnes que presenten una considerable pobresa d’estil i de contingut, la poesia d’Alcover és densa en símbols i rica en recursos expressius;
- b) perquè s’hi dóna la conjunció entre la tradició literària popular i la culta. Alcover va escriure la seva composició a partir de dos versos extrets del cançoner. Els va donar tanta importancia que els va convertir en la tornada del poema, en el nucli Basic, per tant i, a més, a la resta de la composició en va reproduir la seva estructura mètrica i rìtmica. El personatge de La Balanguera misterios i suggerent té els seus antecedents en gloses populars més o menys desbaratades que es remuntes com a mínim a segle XVIII (“La Balanguera fila, fila, la balanguera filarà, donau foc a la caldera, la caldera bullirà. La balangurea té un fiil sense foc el fa bullir, La balanguera diu que no sense llenya ni carbó”). Una de les danses dels cossiers en al seva variant de Manacor també rep el nom de balanguera. Així mateix, pocs ansy abans que Alcover escrivís el seu poema, el músic modernista Antoni Noguera es va servir d’aquesta cançó popular mallorquina per fer-ne una composició orquestral. La presència del personatge de la balanguera té, com podem veure, una presència destacada dins la nostra cultura, tant la popular com la culta;
- c) perquè és el reflex brillant de l’època històrica les primeries d’aquest segle en qué la societat mallorquina va experimentar per primera vegada d’una manera proa intensa l’anhel de la recuperació de la llengua, la cultura i la personalitata política pròpies. El poema d’Alcover resumeix amb un encert literari i conceptual total les aspiracions de la generació d’intel.lectuals de la fí de segle. Miquel Costa i Llobera, Miquel S. Oliver, Antoni M. Alcover i Gabriel Alomar en foren els més destactas. A la vegada, La Balanguera neix en un context en què l’aspiració de la recuperació de la identitat fonamentada en les arrels històriques va lligada a un projecte de modernització i democratització de la societat mallorquina. Tradició i modernitat, arrelament i universalitat foren les diverses cares del projecte de país de la generació en el si de la qual va nèixer La Balanguera.
- d) perquè el missatge de La Balanguera és del tot idoni per a atorgar-li la consideració d’himne. El personatge simbolitza el poble de Mallorca, en les diverses fases de la seva història. D’una banda, el personatge és vell, perquè ja tè molts d’anys d’existència. De l’altra, té continuïtat en el temps: pasta, present i futur. Josep Maria Llompart va saber veure el sentit profund del poema: “La filadora de la vella cançó es trasmuda en símbol: símbol d’un poble que es perpetua a través de les generacions, per damunt de la vida humana personal, i es projecta cap a un futur florit d’esperances”.
- Les vides individuals són sempre efímeres i van passant, la vida col.lectiva mai no queda interrompuda. La idea de fons és la de la continuïtat històrica dels elements constiituents bàsics del poble de Mallorca per damunt de les vides individuals, i també de les fases i els proecessos històrics que han acabat essent de durada limitada. El poema té dos versos que sintetitzen a la perfecció aquest contingut central que s’hi expressa: “Sap que la soca més s’enfila com més endisn pot arrelar”. La idea és ben clara: un poble podrà ser més gran i universal com més fídel sigui a la pròpia história i identitat.
- f) perquè de totes les propostes d’himne per a Mallorca que han anat sorgint al llarg dels anys és fora cap duote La Balanguera la que ha aconseguit un major nivell d’acceptació, popularitat i arrelament. La inmensa majoria dels mallorquins i mallorquines que han cregut en la conveniencia que l’illa tengués un himne propi, han optat per La Balanguera. El poema d’Alcover musicat per Amadeu Vives ha format part del repertori més habitual de la majoria de corals i bandes de música i se n’han fet versions i enregistraments fonogràfics diversos. A més, els darrers quinze anys ha estat interpretada en la majoria d’actes multitudinaris de contingut cívic i una gran part dels assistenst ha reaccionat posant-se dempeus. Podríem dir que La Balanguera ha funcionart de fet, i hi ha estat emprada, con si ja fos de ple dret l’himne de Mallorca.
Per totes aquester raons, el Consell Insular de Mallorca, en exercici de la protestat que li atorga l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, adopta el Següent.
ACORD
- 1. L’Himne oficial de Mallorca és La Balanguera, segons la lletra de Joan Alcover Maspons i la música d’Amadeu Vives Roig. El text de l’Himne tan sols inclou les estrofes primera, segona i cinquena de la composició d’Alcover, en la versió que figura en l’annex.
- 2. El Consell Insular de Mallorca encarrega a una comissió de músics, formada pels senyors Antoni Martorell Miralles, Francesc Batle Pons, Antoni Parera Fons, Pascual Martínez i Joan Company Florit, la instrumentació i adaptació adients per a Cor, Banda i Orquestra de la partitura d’Amadeu Vives.
ANNEX
LA BALANGUERA
La Balanguera misteriosa,
com una aranya d’art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavil·la,
teixint la tela per demà
la balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.
Girant la ullada cap enrera
guaita les ombres de l’avior,
i de la nova primavera
sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar
la balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.
De tradicions i d’esperances
tix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d’or i argent.
De la infantesa que s’enfila,
de la vellúria qui se’n va,
la balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.
(1) L’Exposició de Motius no fou publicada en el BOIB.